Santa Eulàlia d'Erill la Vall

A Santa Eulàlia hi trobem un dels millors campanars de la vall, una esvelta torre de planta quadrada i sis pisos d’alçada amb la decoració pròpia del romànic llombard: els arquets cecs i els frisos de dent de serra.

Alineat amb el de Sant Joan de Boí i el de Sant Climent de Taüll, el campanar complia la funció de comunicació i vigilància del territori.

A l’interior de l’església podem veure una còpia del grup escultòric del Davallament de la Creu, l’únic que es conserva sencer del Taller d’Erill. Els originals es troben repartits entre dos museus: el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu Episcopal de Vic.

Cronologia

s.XI
Primer moment constructiu.

s. XII
Ampliació de la nau i construcció del campanar i porxo.

Caiguda accidental de la volta i façana i reconstrucció.

Anys 60
Restauració del campanar.

1994-1997
Excavacions arqueològiques i restauració.

Compra d'entrades

No s'ha trobat cap element

Visita virtual

Saber-ne més

Història

La primeres notícies referents a la vila d’Erill la Vall són del 1064, moment en el que els Comtes del Pallars Sobirà van vendre el poble i les seves terres als Comtes del Pallars Jussà, possessions entre les que es trobava l’església de Santa Eulàlia.

El topònim Erill guarda relació amb la família feudal dels Erill. Aquests eren originaris d’Erillcastell, un poble actualment deshabitat que pertany al terme municipal del Pont de Suert.

Les formes de l’arquitectura

L’estructura que avui podem veure de l’església d’Erill la Vall és el resultat de diferents fases de construcció.

Actualment, es presenta en forma d’una sola nau molt allargada que culmina amb tres absis semicirculars amb forma de trèvol. La coberta del temple és a doble vessant i amb un embigat de fusta que es recolza sobre els murs de la nau.

El procés d’edificació de l’església de Santa Eulàlia d’Erill la Vall és ben complex. Els estudis arqueològics i de restauració han permès desvetllar els  elements arquitectònics de diferents períodes. Així doncs, se sap que l’església de Santa Eulàlia és el resultat de quatre fases constructives realitzades entre els segles XI i XII.

Fase 1. L’església del segle XI era d’una única nau, més petita que l’actual i era coberta amb un embigat de fusta. Al temple s’hi accedia per una porta situada al mur oest.

Fase 2. Temps després s’amplià la nau aconseguint un espai més allargassat. La porta d’accés al temple es construí al mur nord. També és d’aquesta fase la pila baptismal.

Fase 3. En aquesta fase, es modifica la coberta de la nau amb una volta de canó, en forma de semicercle, que implicà la construcció de cinc arcs sobre pilars per poder aguantar el pes del sostre.

Fase 4. Durant l’última fase de construcció, es va alçar el campanar i s’edificà el porxo a la façana nord de l’església.

La volta de canó romànica que originalment cobria l’església s’esfondrà en un moment indeterminat . Al caure la volta es van veure afectats el mur sud i una part de la façana de ponent.

Mirem-la per fora

El campanar de l’església de Sant Eulàlia d’ Erill la Vall, és visible des de tots els racons del poble, des dels pobles veïns i des d’altres indrets de la vall. És una torre esvelta de base quadrada amb sis nivells d’alçada. Segueix el model de la resta de campanars de la vall, com per exemple el de Taüll, tot i que a Santa Eulàlia la tècnica utilitzada és més acurada.

Al primer pis del campanar veiem una finestra simple d’arc de mig punt oberta a la cara nord; la resta de nivells comparteixen la mateixa disposició: finestres dobles o geminades a les quatre cares de la torre. Els pisos són delimitats per un conjunt d’arquets cecs, sobre els quals hi ha una decoració amb sanefes de dents de serra; flanquejant les finestres, hi ha dues franges verticals, una a cada banda, anomenades lesenes angulars.

Des del punt de vista religiós, la torre era l’element arquitectònic que, simbòlicament s’elevava cap al cel. Però la funció social era  també fonamental: eren elements de vigilància i comunicació.

A l’Edat Mitjana des de la torre de Santa Eulàlia, es veien els campanars de Sant Joan de Boí i Sant Climent de Taüll. Les tres torres estan alineades per facilitar la comunicació entre els tres pobles.

El porxo

L’entrada i sortida de l’església sempre ha estat un punt important de reunió de la població, per això una de les funcions del porxo era la de protegir de les inclemències meteorològiques l’accés a l’església. Aquest element, però, també tenia una altra funció de tipus simbòlic: era l’espai de transició entre la vida quotidiana i l’entrada a la casa de Déu.  

És a la porta, a la part de l’ intradós  de l’ arc de mig punt, que encara es conserven restes de pintura mural de color vermell. A l’interior de l’arc també s’hi pot veure la decoració de la forma d’una serp incisa en el morter.

El forrellat medieval

A la porta d’entrada al temple es pot veure un forrellat de forja medieval similar al d’altres esglésies de la vall. Si ens fixem en la punta del passador hi podem veure un rostre geometritzat.   

Mirem-la per dins

Les talles del Davallament de la Creu

A l’interior de l’església de Santa Eulàlia és possible veure una reproducció del conjunt del Davallament de la Creu. L’ original es conserva actualment en dos museus: al Museu Episcopal de Vic i al Museu Nacional d’ Art de Catalunya. Aquest Davallament és l’ únic que es conserva complet de tots els que es coneixen del taller d´Erill.  

El Davallament d’Erill la Vall és un conjunt de set talles romàniques del segle XII, fetes amb fusta d’àlber, excepte la figura de Crist feta de noguer.

D’esquerra a dreta les figures són: Dimes (el lladre bo), la Mare de Déu, Josep d’Arimatea, Crist, Nicodem, Sant Joan, Gestes (el lladre dolent).

Originalment estarien totes pintades, encara es poden veure, a les talles originals, restes de policromia al braç esquerre de Crist i a la túnica de Sant Joan.

En aquestes talles de fusta, destaca el tractament de la indumentària, que  s’adapta a l’anatomia  de les figures: Sant  Joan i Maria porten túniques fins els peus i mantell a sobre. Josep d’Arimatea i Nicodem vesteixen faldilles fins als genolls, ajustades a la cintura amb un cinturó i, els lladres Dimes i Gestes vesteixen calces curtes ben cenyides al cos.

El conjunt escultòric del Davallament, tot i ser romànic, presenta algunes característiques que ens mostren que estem entrant a l’estil gòtic: la figura principal no és un Crist en majestat, triomfant, típic del romànic, sinó  el Crist que ha mort per la humanitat, més proper als fidels.

Arquitectura

A banda i banda de la nau es conserven les bases d’unes semi-columnes, elements de suport  de la volta de canó que es va afegir a l´església al segle XII per substituir la coberta original de fusta.

L’espai absidal va ser modificat a principis del segle XX amb la construcció d’una sagristia. En la restauració dels anys 1990 es refà l’absis per tal de tornar a l’església la planta que tenia originalment.

Pica romànica

A l’interior de l’església hi ha una pila baptismal romànica  que presenta la peculiaritat de ser l’única que es conserva a Catalunya feta d’ obra, amb diferents carreus de pedra, ja que la majoria d’elles són d’una sola peça.

Decoració romànica

Si ens fixem al mur nord de l’església, poden veure que encara es conserven fragments de decoració romànica fetes de línies de calç que representen els carreus de la pedra a sobre del morter. Aquesta decoració s’anomena encintat i permet tenir una decoració geometritzada i regular de l’interior. En una de les bases de les columnes als peus de la nau les línies dels carreus són pintades de color vermell.

Santa Eulàlia, segle XVIII

En un lateral de l’absis es conserva la imatge original de Santa Eulàlia del segle XVIII. Les restauracions de finals del segle XX tornen a recuperar els colors originals que estaven amagats a sota de repintats posteriors. L’escultura presenta les formes característiques del barroc, amb l’abundància de plecs i volums a la roba que dona moviment a la figura.

Retaules gòtic i barrocs

Als peus de la nau es situa el cor de l’església, un afegit posterior, on actualment s’exposen diferents béns mobles que ens mostren l’evolució del mobiliari litúrgic.

  • Retaule probablement dedicat a Sant Miquel, finals del segle XVI
  • Retaule dedicat a la Mare de Déu del Roser, segle XVII
  • Retaule inacabat, segle XVIII
  • Monument de Setmana Santa, segle XVIII

Galeria d'imatges